En l’article anterior parlàvem de perquè és important incorporar sistemàticament els hàbits.
Algunes vegades introduir un hàbit és quelcom entretingut, que requereix paciència. Tanta ,que podem acabar fent nosaltres l’acció doncs així anem més depressa, no es trenca res, no fem tard……però esta clar que així no ho aprendran mai. I aquest no és el tracte. Massa sovint, pares i mares, no permetem que els nostres fills facin el que són capaços de fer ( i fer-ho bé).
Quan la nostra actitud és la de “ja ho faig jo que aniré més depressa” estem transmeten una imatge de “tu no ho fas bé” cosa que a la llarga es tradueix amb un sentiment d’inutilitat per part dels fills. Amb això provocarem que el nano sigui cada cop més depenent i fins i tot els pares acabem estant al seu servei i no sempre sense exigències.
El procés de créixer implica assolir unes habilitats concretes que les adquirim amb la pràctica i és així si realment ho fem nosaltres mateixos ( i ningú ho fa per nosaltres). Es tracta , per part dels pares, d’acceptar resultats “no tan perfectes” però que realment hagin estat autònoms. A tall d’exemple serà sempre millor unes sabates no tan ben cordades perquè precisament ho han aconseguit ells i això els farà sentir molt satisfets. Semblen exemples molt tontos però podriem parlar de saber-se cordar una jaqueta, mocar-se, fer-se un entrepà, preparar-se la bossa d’esport……tot el que no ENTRENEM després no ho podem demanar. No podem pretendre nens i adolescents autònoms si durant la seva creixença els hi fem tot. Igual que no val dir “sols ha de responsabilitzar-se dels seus estudis”….i no hi ha res més que pugui aprendre en aquesta creixença seva? Hi ha moltíssimes coses que poden fer. El que ens cal és prioritzar-ne unes quantes, graduar-les per edat i ser sistemàtics.
No podem pas començar amb deu demandes de cop. No si volem que la proposta tingui èxit.Ho farem progressivament. Els explicarem amb paraules concretes i senzilles què és el que demanem i què esperem de la seva resposta/ col.laboració.
I obviament hem d’explicar les conseqüències que apareixen quan un no cumpleix amb aquestes responsabilitats. “Si no m’he preparat la bossa d’esport doncs quan arribi a l’escola no podré fer EF o hem posaran una falta “. Si els pares corren a l’escola amb la bossa per tapar l’oblit no haurem guanyat res.
Molts d’aquests exemples són un conflicte servit quan arriben a l’adolescència doncs en aquest moment voldriem que fossin de tot : responsables, autònoms, conseqüents…..però, quan ho entrenem això? Està claríssim que si no ho fem a mesura que creixen haurem perdut un temps irrecuperable.
